És un híbrid natural entre Ichang papeda i una mandarina xinesa, produeix fruits àcids (4,5% d'àcid) i molt aromàtics, que recorden en sabor i aspecte al aranja, llima i mandarina. S'utilitza des que té coloració verd fosca i la seva mida és petit, de 4 a 5 centímetres i pesen d'uns 50 a 100 grams fins que arriba a la seva plena coloració groga a groc-naranjado i aconsegueix una mida de 7 a 8 cm., I pes superior als 250 gr. S'usa com alterativa a la llimona, millorant les seves bones propietats, principalment la pell i el seu suc pel seu intens i excel·lent aroma, amb 3 vegades més vitamina C que la llimona. El fruit conté unes 25 llavors, que tenen interessants propietats medicinals.

El color de la seva pell evoluciona del verd fosc (setembre) a verd groc i groc ataronjat en la seva plena maduresa (desembre), i té unes taquetes marrons que són el seu segell d'identitat, i no afecten la seva aroma.

El seu cultiu és molt complicat, les branques contenen grans i afilats pinxos i de creixement vertical, arribant fins a 5 metres d'altura, i des que se sembra no produeix les primeres fruites fins passats els 15 anys.

Es considera un ingredient imprescindible a la cuina asiàtica, a la japonesa i coreana. Forma part de la salsa ponzu o en condiments com el yuzukosho (yuzu i pebre), vinagre de yuzu, licors, sopa, peix, dolços, infusions, melmelades, cerveses, aigües tòniques, ginebres, i infinitat d'altres usos com en cosmètica i aromateràpia.

Aporta tant a les carns com al peix un punt àcid dels cítrics, i aromes més melosos que recorden al mànec o la mandarina comuna i aporta al final un toc picant de pebre.

El seu fruit s'utilitza en tots els seus estats de maduresa, des de petits fruits verds difícils de pelar, fins fruits amb la pell groga-ataronjada sobremaduros i amb l'escorça ja separada dels grills, que facilita la seva pelat.

Al Japó i est d'Àsia, és el cítric àcid més important d'entre les més de 15 varietats utilitzades i el seu consum s'està popularitzant en l'alta cuina europea des que el va començar a utilitzar el famós xef francès amb 3 estrelles Michelin, Jerome Banctel, al seu restaurant parisenc Senderens (avui Lucas Carton). Ferran Adrià a l'any 2002, ja va començar a utilitzar el seu suc i escorça liofilitzada importats al restaurant El Bulli, després de la seva primera visita al Japó.

El restaurant amb tres estrelles Michelin, El Celler de Can Roca, elegit en 2.013 el millor del món, va desenvolupar a Espanya amb el Yuzu el "cinquè sabor" primari descobert al Japó, el "umami".

La totalitat dels millors xefs d'Europa s'han vist seduïts pel seu fruit fresc, que des de l'any 2012 s'importa a Europa des del Japó i amb l'actual disponibilitat de fruita produïda a la Costa dels Tarongers d'Espanya, es va a popularitzar ràpidament el seu consum.